Els contemporanis havien vist el Vuit-cents com un segle de progrés, d’acceleració, de millores i d’avanços. Tot un repertori de novetats tècniques s’havien posat al servei de la indústria, de l’agricultura i, fins i tot, del ciutadà corrent. Els uns i els altres competien per idear nous artefactes, nous enginys que feren més fàcil i confortable la vida de les nacions. Però la clau d’aquells avanços no estava sols en la fabricació, sinó en la seua difusió, que arribara a tots, que beneficiara a tots. Un èxit material que no fóra conegut era un èxit insuficient, perquè necessitava un mercat on mostrar-lo, un nom en qui reconèixer l’autoria i un país que s’enorgullira d’aquesta gesta industrial. Aquella pugna saludable —tal com deien els cronistes del segle xix— va començar a formalitzar-se ben aviat en una infinitat de certàmens, reunions, esdeveniments de tota mena, en què es reunien els fabricants, els inventors, els tècnics, els científics i, fins i tot, els governants. No tots aquests esdeveniments aconseguien la mateixa transcendència i importància.
Al començament, l’àmbit geogràfic d’aquelles reunions solia ser local, regional o nacional. L’any 1845, per exemple, s’havia fet a Madrid l’Exposició Pública de la Indústria, amb expositors esforçats arribats des de tots els punts d’Espanya. Era tot un esdeveniment del capitalisme, que necessitava que es desenvolupara, però un esdeveniment al cap i a la fi. El prestigi que suposava presentar-hi els productes resultava evident per als fabricants que s’arriscaven així a millorar les seues empreses i el mercat de les seues manufactures. D’aquelles reunions, els expositors solien tornar amb medalles i premis que després mostraven cofois en el paper timbrat, en els seus prospectes i als rètols dels seus comerços. Però també tornaven amb contactes i amb contractes, ja que aquelles concentracions eren com grans fires del comerç, cosa que els mercaders havien inventat molts segles enrere. En aquesta època, tanmateix, es materialitzava d’una altra manera: en recintes tancats, amb espais assignats i prèviament fixats, amb catàlegs i mostraris que facilitaven la visita i orientaven el transeünt i el mateix expositor.
Al començament, l’àmbit geogràfic d’aquelles reunions solia ser local, regional o nacional. L’any 1845, per exemple, s’havia fet a Madrid l’Exposició Pública de la Indústria, amb expositors esforçats arribats des de tots els punts d’Espanya. Era tot un esdeveniment del capitalisme, que necessitava que es desenvolupara, però un esdeveniment al cap i a la fi. El prestigi que suposava presentar-hi els productes resultava evident per als fabricants que s’arriscaven així a millorar les seues empreses i el mercat de les seues manufactures. D’aquelles reunions, els expositors solien tornar amb medalles i premis que després mostraven cofois en el paper timbrat, en els seus prospectes i als rètols dels seus comerços. Però també tornaven amb contactes i amb contractes, ja que aquelles concentracions eren com grans fires del comerç, cosa que els mercaders havien inventat molts segles enrere. En aquesta època, tanmateix, es materialitzava d’una altra manera: en recintes tancats, amb espais assignats i prèviament fixats, amb catàlegs i mostraris que facilitaven la visita i orientaven el transeünt i el mateix expositor.
Els Trènor. L’exposició d’una família burgesa
Thomas Trenor va ser un irlandès de Dublín que havia nascut al final del segle xviii en el si d’una família de comerciants que, com molts altres dels seus veïns, va emigrar a Espanya. Segons sembla, va arribar a la península durant la contesa napoleònica, o al poc de temps d’acabar, tot seguint les petjades de dos dels seus familiars. L’un era Philip Keating-Roche, que hi havia arribat per participar en el conflicte i va ser tinent coronel del 17è Regiment de Llancers, els anomenats Light Dragoons, de l’exèrcit britànic. Cal assenyalar que en el curs de la guerra va millorar-ne la graduació militar, perquè, de fet, se’l coneix com a general Roche i va ser ell qui, entre d’altres mèrits, va comandar les tropes que van vèncer al mariscal Suchet a Mutxamel el 23 d’abril de 1812. L’altre era Henry O’Shea, que va ocupar el càrrec d’intendent de guerra en l’exèrcit esmentat. Siga com siga, després d’acabar la guerra, aquest últim i Thomas es van reunir a Espanya, el primer a València i el segon a Cadis, on negociaven molts altres compatriotes seus. Hem de pensar que aquella separació física no els va mantenir distants, sinó que potser aquesta elecció els permetia complementar negocis comuns com a socis i corresponsals. Ara bé, no degué resultar excessivament fructífera o potser es van haver d’atenir a les circumstàncies canviants, perquè Trenor també es va instal·lar aviat a València, tal vegada reclamat pel seu familiar. Sabem que, tot coincidint amb el trasllat de Henry O’Shea a Madrid el 1824, Thomas va passar a dirigir la societat que aquest regentava. Un any després, pel maig de 1825, ambdós van formar una societat conjunta, la raó social de la qual era Henrique O’Shea, Trenor y Compañía, en la qual va participar també el comerciant Guy Champion. La societat, d’altra banda, es dedicava a la importació i l’exportació, amb especial atenció al mercat britànic. De fet, en aquell mateix any de 1825 se li va adjudicar l’arrendament dels drets sobre la importació de l’abadejo, monopoli que s’havia regulat un any abans.
Thomas Trenor es va instal·lar, doncs, definitivament a València als anys vint a l’empara dels negocis familiars. A més, va començar els seus propis introduint-se en el mercat de l’exportació de la pansa des del port de Dénia, tot liquidant així mateix, el 1827, els negocis que havia desenvolupat a Cadis. Dos anys després, el 22 de juliol de 1829, es va traslladar a Màlaga per contraure matrimoni amb Brigida Bucelli, filla d’un altre conegut de la família, Pedro Fabio Bucelli. Arrelat a València, va reprendre i ampliar els seus negocis. A mitjan dels anys trenta, per exemple, es va associar amb un britànic establert a Alacant, amb qui va constituir la societat Satchell y Trenor, que negociava amb diverses mercaderies, especialment amb els derivats de la vinya. Poc després, el 1837, es va convertir en empresari i va donar poders a Antonio María Peyrolón per dirigir la contracta de «los buques vapores de la limpia de puerto del Grao». I l’any següent va aprofitar una de les grans oportunitats del moment, la que li oferia el procés desamortitzador, i va adquirir, entre d’altres finques, el monestir de Sant Jeroni de Cotalva, a Alfauir.
El nou propietari no es va conformar amb la compra, sinó que es va aplicar a millorar-ne el patrimoni heretat amb coratge, fent ús de totes aquelles mesures que va estimar necessàries per a aconseguir-ho. D’una banda, va mantenir una forma d’explotació clàssica en l’agricultura valenciana, és a dir, l’arrendament en parcel·les petites. De l’altra, va dur a terme una profunda transformació del conreu, ja que l’antic monestir mantenia una part de la propietat sense conrear, que va reconvertir en vinya. Aquests canvis van incloure també un altre tipus d’inversions que van repercutir sobre la productivitat i sobre la comercialització dels productes que començaven a obtenir-se, especialment la pansa. En efecte, les seues inversions es van destinar sobretot a la producció d’aquest derivat de la vinya, ja que una de les seues activitats era la comercialització d’aquesta mercaderia, especialment des que va establir els seus primers contactes amb les poblacions de les comarques de la Safor i la Marina.
Thomas Trenor va ser un irlandès de Dublín que havia nascut al final del segle xviii en el si d’una família de comerciants que, com molts altres dels seus veïns, va emigrar a Espanya. Segons sembla, va arribar a la península durant la contesa napoleònica, o al poc de temps d’acabar, tot seguint les petjades de dos dels seus familiars. L’un era Philip Keating-Roche, que hi havia arribat per participar en el conflicte i va ser tinent coronel del 17è Regiment de Llancers, els anomenats Light Dragoons, de l’exèrcit britànic. Cal assenyalar que en el curs de la guerra va millorar-ne la graduació militar, perquè, de fet, se’l coneix com a general Roche i va ser ell qui, entre d’altres mèrits, va comandar les tropes que van vèncer al mariscal Suchet a Mutxamel el 23 d’abril de 1812. L’altre era Henry O’Shea, que va ocupar el càrrec d’intendent de guerra en l’exèrcit esmentat. Siga com siga, després d’acabar la guerra, aquest últim i Thomas es van reunir a Espanya, el primer a València i el segon a Cadis, on negociaven molts altres compatriotes seus. Hem de pensar que aquella separació física no els va mantenir distants, sinó que potser aquesta elecció els permetia complementar negocis comuns com a socis i corresponsals. Ara bé, no degué resultar excessivament fructífera o potser es van haver d’atenir a les circumstàncies canviants, perquè Trenor també es va instal·lar aviat a València, tal vegada reclamat pel seu familiar. Sabem que, tot coincidint amb el trasllat de Henry O’Shea a Madrid el 1824, Thomas va passar a dirigir la societat que aquest regentava. Un any després, pel maig de 1825, ambdós van formar una societat conjunta, la raó social de la qual era Henrique O’Shea, Trenor y Compañía, en la qual va participar també el comerciant Guy Champion. La societat, d’altra banda, es dedicava a la importació i l’exportació, amb especial atenció al mercat britànic. De fet, en aquell mateix any de 1825 se li va adjudicar l’arrendament dels drets sobre la importació de l’abadejo, monopoli que s’havia regulat un any abans.
Thomas Trenor es va instal·lar, doncs, definitivament a València als anys vint a l’empara dels negocis familiars. A més, va començar els seus propis introduint-se en el mercat de l’exportació de la pansa des del port de Dénia, tot liquidant així mateix, el 1827, els negocis que havia desenvolupat a Cadis. Dos anys després, el 22 de juliol de 1829, es va traslladar a Màlaga per contraure matrimoni amb Brigida Bucelli, filla d’un altre conegut de la família, Pedro Fabio Bucelli. Arrelat a València, va reprendre i ampliar els seus negocis. A mitjan dels anys trenta, per exemple, es va associar amb un britànic establert a Alacant, amb qui va constituir la societat Satchell y Trenor, que negociava amb diverses mercaderies, especialment amb els derivats de la vinya. Poc després, el 1837, es va convertir en empresari i va donar poders a Antonio María Peyrolón per dirigir la contracta de «los buques vapores de la limpia de puerto del Grao». I l’any següent va aprofitar una de les grans oportunitats del moment, la que li oferia el procés desamortitzador, i va adquirir, entre d’altres finques, el monestir de Sant Jeroni de Cotalva, a Alfauir.
El nou propietari no es va conformar amb la compra, sinó que es va aplicar a millorar-ne el patrimoni heretat amb coratge, fent ús de totes aquelles mesures que va estimar necessàries per a aconseguir-ho. D’una banda, va mantenir una forma d’explotació clàssica en l’agricultura valenciana, és a dir, l’arrendament en parcel·les petites. De l’altra, va dur a terme una profunda transformació del conreu, ja que l’antic monestir mantenia una part de la propietat sense conrear, que va reconvertir en vinya. Aquests canvis van incloure també un altre tipus d’inversions que van repercutir sobre la productivitat i sobre la comercialització dels productes que començaven a obtenir-se, especialment la pansa. En efecte, les seues inversions es van destinar sobretot a la producció d’aquest derivat de la vinya, ja que una de les seues activitats era la comercialització d’aquesta mercaderia, especialment des que va establir els seus primers contactes amb les poblacions de les comarques de la Safor i la Marina.
Però les seues activitats no es van centrar sols en la propietat agrària i en la comercialització d’aquests productes. Al final dels anys vint, l’any 1828, el seu soci, Guy Champion, va atorgar poders a Henry O’Shea per arrendar una casa fàbrica de filats de seda situada a Vinalesa, sobre la qual Guy Champion havia escripturat un pacte en aquest sentit amb la Societat Combey y Compañía, que l’havia dirigit, encara que llavors estava embargada pel Tribunal de Comerç. Anys després, el 1842, Thomas Trenor la va acabar comprant, encara que segurament l’acord d’adquisició fóra anterior i que potser prèviament ja posseïra part d’aquesta. D’aquesta manera, la reinversió de beneficis del que era la seua activitat comercial es va concretar tant en el sector agrícola com en l’industrial, en aquest cas en el més tradicional, la sederia. 
D’aquesta manera, la fàbrica de teixits de seda que posseïa a Vinalesa es va convertir en una de les instal·lacions que va experimentar més renovació, tal com reflecteixen les informacions d’aquesta època. Llavors es deia que, entre els establiments de l’època, hi havia tres filatures, en les quals es registraven importants transformacions, fonamentalment mitjançant l’aplicació del vapor. Una d’aquestes era precisament la dels Trènor, que «por cuenta de una compañía inglesa dirige la de Vinalesa».
Dues iniciatives posteriors van acabar per arrodonir aquesta trajectòria. L’any 1845 va adquirir mitjançant subhasta la casa en què hi havia estat llogat i que seria la seua llar durant els pròxims anys, situada al número nou del carrer del Trinquet de Cavallers. El 1847 va aconseguir entrar en un nou negoci, el del preat guano del Perú, a través de la firma anglesa Antony Gibbs & Sons, a la qual, llavors, el govern d’aquella república havia cedit part del seu monopoli. I tot això va concloure amb la constitució, el 1854, de la societat comercial Trenor y Compañía, inicialment amb el seu nebot Guillermo Mathews i, des de 1858, amb els seus dos fills majors. En efecte, entre 1830 i 1840 van nàixer els cinc fills que li van sobreviure: Frederic, nascut al març de 1830; Enric, al juliol de 1832; Tomàs, a l’agost de 1835; Elena, a l’octubre de 1837; i Ricard, al juliol de 1840. Així doncs, el 1858 els dos majors tenien 28 i 26 anys, respectivament, i eren els únics que podien treballar amb el pare, perquè ja havien superat la barrera de la majoria d’edat, llavors situada en els 25 anys, mentre que Tomàs havia ingressat a l’acadèmia militar d’enginyers i Ricard encara era massa jove.
D’aquesta manera, la fàbrica de teixits de seda que posseïa a Vinalesa es va convertir en una de les instal·lacions que va experimentar més renovació, tal com reflecteixen les informacions d’aquesta època. Llavors es deia que, entre els establiments de l’època, hi havia tres filatures, en les quals es registraven importants transformacions, fonamentalment mitjançant l’aplicació del vapor. Una d’aquestes era precisament la dels Trènor, que «por cuenta de una compañía inglesa dirige la de Vinalesa».Dues iniciatives posteriors van acabar per arrodonir aquesta trajectòria. L’any 1845 va adquirir mitjançant subhasta la casa en què hi havia estat llogat i que seria la seua llar durant els pròxims anys, situada al número nou del carrer del Trinquet de Cavallers. El 1847 va aconseguir entrar en un nou negoci, el del preat guano del Perú, a través de la firma anglesa Antony Gibbs & Sons, a la qual, llavors, el govern d’aquella república havia cedit part del seu monopoli. I tot això va concloure amb la constitució, el 1854, de la societat comercial Trenor y Compañía, inicialment amb el seu nebot Guillermo Mathews i, des de 1858, amb els seus dos fills majors. En efecte, entre 1830 i 1840 van nàixer els cinc fills que li van sobreviure: Frederic, nascut al març de 1830; Enric, al juliol de 1832; Tomàs, a l’agost de 1835; Elena, a l’octubre de 1837; i Ricard, al juliol de 1840. Així doncs, el 1858 els dos majors tenien 28 i 26 anys, respectivament, i eren els únics que podien treballar amb el pare, perquè ja havien superat la barrera de la majoria d’edat, llavors situada en els 25 anys, mentre que Tomàs havia ingressat a l’acadèmia militar d’enginyers i Ricard encara era massa jove.
TRENOR. L’Exposició d’una gran família burgesa
Sala Thesaurus - La Nau
26 de maig de 2009 - 25 d'octubre de 2009
Horari: de dimarts a dissabte de 10 a 14 hores i de 16 a 20 hores. Diumenge i festius de 10 a 14 hores. ENTRADA LLIURE
Sala Thesaurus - La Nau
26 de maig de 2009 - 25 d'octubre de 2009
Horari: de dimarts a dissabte de 10 a 14 hores i de 16 a 20 hores. Diumenge i festius de 10 a 14 hores. ENTRADA LLIURE
0 Comments:
Post a Comment